El Barça que jo estimo

2017
31 agosto
Comentarios
Publicado en:
El Barça que jo estimo

Segur que el Barça que jo estimo s’assembla molt al teu. Segur que el Barça que jo estimo, té la mateixa essència, la mateixa textura i el mateix color o el mateix flaire que el que estimes tu.

Portem set anys immersos en tot allò que no estimem. Demandes, condemnes, antecedents, enfrontaments, amenaces, desinformació, en resum menyspreu als nostres valors, al nostre ideari, i tot això ha fet perdre l’esperit de quan vam ser eterns.

I no fa pas gaire!

Jo sóc d’una generació (dels ’70) que ha vist al Barça guanyar, però no només guanyar, l’ha vist tanmateix convèncer i ser referent al món d’una manera d’entendre el futbol i l’esport des de la humilitat, l’esforç, la gent de casa, i al mateix temps, amb una proposta atrevida, àdhuc descarada, sense por, i sense complexos.

Faig memòria. Recordo com vaig plorar a la final de Sevilla, era ben petit, i encara que rememoro com si fos avui les aturades del nostre estimat Urruti, no vam poder evitar aquella trista derrota. Com em va doldre, encara fa mal!

Però ens vam aixecar, com sempre fem i farem com a Club. Va arribar al poc temps el nostre estimat Johan Cruyff, atrevit, gosat, amb aquell posat de geni despistat que tot ho sap i que en realitat coneixia perfectament on acariciar per a què l’orquestra sonés a la perfecció.

En Johan va revolucionar el Club, tan respecte a la institució, que la va posar com a referent de modernitat a Europa i al món, com respecte a l’equip. I va tornar a revolucionar el futbol, des de la banqueta. Van ser anys en els que vaig viure molt intensament les quatre lligues seguides, i l’anhelada Copa d’Europa a Wembley. Semblava un compte de fades.

Recordo al meu pare que em deia “no t’acostumis”, “això passa un cop a la vida.” Jo no l’entenia. El meu Barça, el que jo estava coneixent i vivint, era un Barça guanyador, amb valors i avançat a l’època. Érem el present i el futur.

La foscor posterior no la recordo. Oblido ràpid el que no m’agrada. Només recordo el que no podem repetir, per a que no torni a passar. La sortida per la porta del darrera d’un ídol, dels referents, es massa habitual a casa nostra. Hem de canviar en això. Els nostres esportistes i entrenadors són els veritables protagonistes del nostre Club. Els dirigents passen, han de voler passar, no han de voler cap protagonisme, simplement han d’aportar coneixement i talent per dirigir el Club que estimen, sense més reconeixement que l’orgull immens de ser dirigent del Barça. Que no es poc. És tot.

Van passar els anys. Al 2003 jo treballava i era entrenador d’un equip cadet de futbol base, el C.F. Don Bosco, de l’Escola Industrial. Sempre he volgut mantenir el pols amb la gent jove, i sempre, des de l’esport, des del futbol. Formar i compartir vivències amb gent jove, sempre m’ha aportat moltíssim. Estic molt agraït al futbol. M’ha permès poder practicar un esport que adoro, i després transmetre valors als més joves, durant 12 anys més. A vegades, l’agraïment no són els diners, al contrari, l’important són gairebé sempre les vivències. I al Barça, llavors, les coses no funcionaven. Portàvem uns anys tristos, grisos, sense rumb. Hi havien eleccions. Era com el bàlsam per intentar passar tot aquell infern en el que estàvem immersos els barcelonistes, socis i aficionats.

I és llavors quan els més joves primer i la resta després ens vam enamorar ràpid d’aquell grup d’empresaris i professionals que desprenien talent i ganes pels quatre costats. Els Ingla, Soriano, Rosell, Laporta i companyia eren l’esperança per un Club tocat, mal gestionat esportivament i arruïnat econòmicament.

I es van posar a gestionar, començant de zero. Àdhuc, des de la distància de qui no coneix el dia a dia, sabíem i intuíem que les coses anirien bé. L’arribada d’en Frank a la banqueta i de Ronaldinho ens van donar força, orgull, i sobretot, vam recuperar la il·lusió. Què important és ser feliç en allò que fas, i desprendre aquesta il·lusió a la resta! Què important va ser “gestionar” des de la creació d’un “projecte” que esdevindria el millor de la centenària història del nostre Club.

Per mi, pel Barça que jo estimo, i estic segur que també per tu, el moment culminant de màxima passió, il·lusió i orgull de pertinença va ser l’etapa de l’etern Pep Guardiola. No només l’esclat de Messi, Iniesta, Xavi, Piqué, Valdés, etc. (el talent per damunt de tot, guanyant i convencent a món). Hi havia més. Hi havia essència. Autenticitat. Amor per un projecte de vida. Així va viure Pep Guardiola el Barça, i així ens ho va aconseguir transmetre i encomanar. Recordo l’orgull en la victòria, però també l’orgull en la derrota. Recordo ser representant, com a soci, del millor club del món. Del

club d’en Pep Guardiola entrenador, i d’Unicef. Érem el club dels nens, de l’esperança, dels valors, del “tot es pot aconseguir”. Em venen a la memòria unes paraules de l’Evarist Murtra l’any 2010. Abans de les eleccions, em va dir “En Pep és patrimoni del Barça, si marxa, ha de tornar quan vulgui, del que vulgui, per fer el que vulgui”. No puc estar més d’acord.

Del 2010 ençà, han passat moltes coses. A nivell d’equip hem seguit guanyant amb certa regularitat, però sense convèncer, sense desprendre aquell convenciment invencible; no obstant l’equip ha estat a l’alçada, mentre ha pogut. En la direcció s’han comes molts errors, alguns àdhuc propers a la mala intenció. Errors per desconeixement, altres per falta de talent, i els pitjors, per delictes respecte als quals només el Barça ha estat encausat i condemnat.

El Barça que jo estimo, estic segur que s’assembla molt al teu. Aquell que no vol rancúnies, ni venjances, on volem als millors per al millor Club del món, i on l’interès del Club prevalgui sobre el de qualsevol persona. Volem i necessitem tornar a començar. Els actual dirigents no poden afrontar el desgavell que ells mateixos han generat i consolidat. Toca de nou un canvi de rumb; començar de zero. I fer-ho sobre la base del talent, i també des de qui vol el millor pel Barça. Gent capaç de defensar al Club i a l’equip, de crear projecte per a la gent jove de casa nostra, per tornar-nos a il·lusionar i aixecar-nos com ho hem fet tantes i tantes vegades! Gent que defensi i preservi un model que s’imposi al mercat futbolístic i no a l’inrevés. Gent que modernitzi el Club amb les estructures i els professionals adequats.

El Barça que jo estimo, s’assembla al teu, n’estic segur. El Barça que jo estimo, estic segur que és el Barça que tots estimem.

2017
31 agosto
Comentarios

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *